Tecnocràcia o la fi de la política

La crisi econòmica ha estat una màquina d’enderrocar governs: França, Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal, Andorra…, són alguns dels vint-i-un països que han canviat de color polític d’ençà que la crisi esclatà, el 2008. En alguns casos s’ha produït l’alternança entre els partits majoritaris, però en d’altres, el que ha provocat la crisi és l’arribada de nous partits amb perfil tecnòcrata que sota el paraigua de la preparació es presenten com la solució dels problemes del país. Són governs dels quals ningú posa en dubte la seva preparació, de fet aquest és el tret característic, ara bé, la preparació per si sola no assegura l’èxit de l’escomesa. L’error consisteix a pensar que aquesta maleïda crisi és estrictament econòmica, i així els ciutadans interpretem que les solucions han de ser estrictament tècniques, i d’aquí l’aposta pels governs més tècnics que polítics. La política és ara més important que mai, i la figura dels independents o apolítics, tan estesa, és gairebé una utopia atès que no hi ha polítiques neutrals. Les ideologies són un referent necessari que marquen una direcció enmig de tanta indecisió. La tecnocràcia no involucra la política, ni es pot convertir en un govern polític, simplement perquè la tecnocràcia comporta una disminució del factor polític i un deteriorament del factor públic. Els tecnòcrates arriben al poder com a tècnics capacitats per afrontar les grans reformes que el país requereix, però ràpidament deixen de ser tècnics, just en el moment en el qual es comencen a preocupar per la seva reelecció. És en aquell instant que la tecnocràcia entra en el seu crepuscle, és llavors quan ja no seran capaços de realitzar reformes amb desgast polític: la tecnocràcia esdevé meritocràcia, fet que provoca una oposició entre la visió a llarg termini de l’anomenada elit política, i les pulsions del curt termini dels ciutadans. Que un govern basi les seves qualitats en els seus coneixements tècnics per prendre decisions amb sentit pragmàtic és reconèixer que les ideologies són un destorb, fet que ens porta a pensar que han arribat a la conclusió que la tècnica pot aplicar-se al marge de les idees, i això no deixa de ser una ideologia, quan no se’n té cap.