Sessions de control

La setmana passada va tenir lloc al Consell General una altra sessió de control maratoniana, amb més d’una vintena de preguntes orals entrades mitjançant els procediments reglamentaris, algunes de les quals amb caràcter d’urgència.
Tant membres de l’Executiu com consellers generals del Grup Parlamentari Demòcrata, que li donen suport, han manifestat el seu malestar per la durada insòlita de les sessions, ja que són llargues i feixugues. Aquestes manifestacions, però, expliciten cert grau de menyspreu envers la feina de l’oposició i una manca de respecte cap a la institució del Consell General. Controlar i fer el seguiment de les accions del Govern és la feina de l’oposició, i les sessions de control són el format que, en anteriors legislatures, es va acordar per dur-la a terme.
De ben segur que el malestar per la durada de les sessions està relacionat amb el fet que la situació actual no és com la del 2011, quan l’anomenada «onada taronja» va fer que l’oposició es reduís a sis persones. Ara la situació és ben diferent i les forces parlamentàries a l’oposició disposen de tretze efectius per dur a terme la feina. Així doncs, aquest augment s’ha traduït en més recursos per exercir la tasca que tenim encomanada.
Són tres les vies per les quals els consellers generals podem sol·licitar informació sobre les tasques del Govern: mitjançant preguntes orals a les sessions de control, mitjançant preguntes escrites o bé amb demandes d’informacions. En els dos darrers casos els terminis de què disposa el Govern per aportar la resposta o la informació són molt amplis (a la pràctica, més de tres mesos).
Des que es va encetar aquesta legislatura, sense excepció, el Govern s’ha dedicat a esgotar els terminis per pronunciar-se i en molts casos les respostes han arribat als consellers fora de termini. D’aquesta manera, de nou es fa evident el menyspreu del Govern respecte a les tasques de l’oposició.
I per acabar-ho d’adobar, quan la informació arriba, ho fa, en molts casos, de manera incompleta o sense contestar directament la pregunta que es formulava. És del tot paradoxal, doncs, que es critiqui la durada de les sessions de control per part de tots aquells que són afins al Govern, quan són ells mateixos els qui posen pals a les rodes per evitar que la informació flueixi, tal com hauria de ser en qualsevol Executiu responsable. Se’ns recorda, per activa i per passiva, que el Govern és el paladí de la transparència, però l’evidència que les paraules no acompanyen gens ni mica els fets deixa entreveure la incomoditat demòcrata davant accions i decisions que són lluny de ser netes i clares. Mentre això no canviï, les sessions de control seran tan llargues com faci falta.
Ferran Costa