OPINIÓ: 'La màgia i l'hipnotisme" d'Amadeu Rossell

Tant l’una com l’altre, màgia i hipnotisme, són arts antigues i admirables per la seva complexitat o senzillesa, segons es miri. També són fenòmens absolutament respectables, generalment per la respectabilitat que mereixen els seus executors, veritables professionals de l’il·lusionisme i de l’engany.

Totes aquestes habilitats han estat desenvolupades, al llarg dels anys, de forma ambulant, nòmada, poble a poble i gairebé sempre en el marc d’un altre dels tresors de la història del món: el circ.

Circs grans o petits, lluminosos o apagats, orgullosos o humils, amb tradició o nouvinguts. Tots ells però bastits en l’esforç, el treball i el convenciment de fer un espectacle saludable, gairebé terapèutic.

Equilibristes, domadors, saltimbanquis, pallassos, faquirs i, no cal dir, mags i hipnotitzadors. Mags grandiloqüents, ostentosos i seductors, que xerren i xerren per despistar l’atenció del públic perquè aquest miri una mà mentre amb l’altra fan el truc i… tatxannnnnn… “Ohh, màgia, és màgia”, repeteixen els petits, i els menys petits, amb els ulls com plats i ben enlluernats. Només il·lusió i res més. Voler entomar allò que, ja d’entrada, se sap que no és veritat.

Aquest fenomen i el seu resultat, a bastament conegut pels “xarlatans”, va lligat amb una altra art de les mitges veritats: l’hipnotisme. Un estat de màxima suggestió, induïda o voluntària, que permet que la persona cregui veure, entendre o sentir coses que no existeixen o que no pertoquen en aquell espai/temps.

Si ajuntem la màgia amb la hipnosi, el resultat és un estat de pseudosedació del cervell, i de la percepció, de la gent que mira l’espectacle. Una certa rendició del públic a la lluentor de les paraules i dels moviments…

No obstant, sempre hi ha entre el públic algun espectador que, escèptic o simplement lúcid, denuncia en veu alta la farsa del número que s’acaba de produir. L’espectador molest, pensa el mag dalt de l’escenari… “Ja tenim aquí el tipus aquest, el que em vol enfonsar l’espectacle, el que vol desemmascarar el meu truc, el que no vol deixar-me enredar la totalitat del públic de la sala.”

Efectivament, sempre hi ha i sempre hi haurà aquells que es resisteixen a la màgia, a l’il·lusionisme, als trucs i a l’hipnotisme que això comporta. Aquells que es resisteixen a prendre la dosi de sedants, que lluiten contra el pensament únic i que fan la mà forta pel fet de no creure en els mags ni en la màgia. Aquells que veuen el truc, que saben la farsa i que entenen el mecanisme d’engany també tenen tot el dret a descobrir-ho, a denunciar-ho, i a fer-ho públic.

Estan en el seu dret i tenen la plena legitimació per fer-ho, només faltaria, malgrat que a l’artista, provocador i desafiant, se li pugui anar el número en orris.

Article d’opinió d’Amadeu Rossell

Publicat al diari BonDia (03/11/16)