OPINIÓ: 'El Govern dels millors' de Lluís Ferreira

Tots els polítics repeteixen una màxima, que no per repetitiva ha de ser veritat, que la seva vocació en formar part de la política activa és la de servir al país i als seus ciutadans. Tot un acte que els omple d’orgull, que els honora i que els fa créixer com persones.

Ara bé, que passa quan aquesta màxima no es compleix? Doncs que esdevé un discurset ranci que fa somiar als ciutadans que algun dia, no molt llunyà, es convertirà en realitat i que els polítics actuaran com s’espera. De moment, amb els governants que tenim avui, aquests principis segueixen sent una utopia.

Sense entrar en detalls de les accions (fetes o deixades de fer, anunciades o no), ja que si entréssim en detall, necessitaríem totes les pàgines d’aquest periòdic durant una setmana, estem davant uns polítics, els del Govern demòcrata, que poc els importa Andorra i encara menys els ciutadans que hi vivim.

Com a exemple, direm que hem vist al cap de Govern mentir a la població a través d’una roda de premsa. La que servia per anunciar la nota del FinCEN. El sr Martí va explicar sense ruboritzar-se que el seu Govern, o sigui ell, van ser coneixedors de la missiva del FinCEN només el dia abans de la compareixença davant els mitjans. Una afirmació que ell mateix va haver de rectificar i desmentir en seu parlamentària, quan davant de tot el Consell General reconeixia que ho havien sabut dies abans.

Malauradament, aquest no és un cas aïllat del modus operandi del Govern de DA que ja fa massa temps que ens explica mitges veritats o, sent clars, mentides plenes. Només cal mirar el cas del ministre de Finances, Jordi Cinca, que va assegurar que la seva relació amb Mariette Holdings Inc. va finalitzar l’any 2000. Curiosament, poques hores després apareixia un document que el vinculava a l’esmentada societat panamenya fins al 2002. A partir d’aquí el ministre Cinca va haver de fer el primer (de molts) espectacle per intentar explicar el seu blanc mental (?). Resumint, el Govern de Toni Martí havia tornat a mentir a la població, aquesta vegada a través del seu portaveu oficial.

Però les mentides i les actuacions de teatre (del dolent) no s’acaben aquí. L’intent de defensar a dos il·lustres membres de la família demòcrata, Meritxell Mateu i Jordi Alcobé, també va acabar com els relats de tragèdia grega. L’exconsellera Mateu defensada a capa i espasa per l’executiva demòcrata va ser obligada a dimitir el mateix dia que el cap de Govern la defensava al Consell General. Tampoc va acabar bé l’afer Alcobé. El ministre va ser ràpid en donar explicacions, però no totes (més documents el van contradir) i una vegada més, Toni Martí es va veure obligat a fer marxa enrere convidant al ministre a presentar una dimissió irrevocable, dies abans Jordi Alcobé havia posat el càrrec a disposició del cap.

El panorama no millora en les relacions internacionals. Per un costat tenim les suposades negociacions amb Europa que han deixat clar que Andorra juga un paper de tercera divisió. Els emissaris andorrans, lluny de fer com els monegascos que estan mantenint el seu acord duaner amb França, han acceptat totes les imposicions dels negociadors de la vella Europa. Un altre èxit (espero que se m’entengui la ironia) del millor del govern dels millors el ministre d’Exteriors, Gilbert Saboya.

El Govern lluny d’acceptar el seu fracàs en les negociacions amb Europa el vol repartir i diversificar amb la denominació de Pacte d’Estat. Una oferta incompleta i irreal perquè ve amb un regal que és firmar un xec en blanc i deixar que el Govern demòcrata segueixi fent el ridícul amb les negociacions. La diferència, aquesta vegada, és que el fracàs seria de tots els signants del Pacte d’Estat i no només dels millors.

Per no salvar-se de les urpes dels taronges no s’ha salvat ni la històrica i protegida neutralitat andorrana que ha quedat en entredit en l’afer de Gibraltar signant un document que es mostra favorable als interessos espanyols (que estrany, no?). Gibraltar, un afer que a Andorra ni li va ni li ve, almenys fins on sabem, ens pots jugar una mala passada en l’àmbit internacional.

És curiós com el cap de Govern es mostra valent –en tot cas interpreta un paper mitjanament decent– defensant als seus ministres. Els ha defensat de relacions amb societats panamenyes, d’incompliments de la llei de Govern, fins i tot, ha amenaçat amb milers de querelles contra els mitjans de les que no hem vist, ara com ara, ni una ni mitja. Tot aquest relat, però, canvia quan es tracta de defensar la sobirania d’Andorra, i de la seva població, en aquest cas sembla que la valentia se li esmuny per l’aigüera de la seva minsa moral.

Davant la certesa que Espanya va exercir pressions sobre ciutadans andorrans, accedint a territori nacional andorrà com qui passeja pel pati de casa seva, la resposta del Govern demòcrata ha estat mirar cap a un altre costat. Han intentat fer-nos creure que correspon als particulars posar denúncies si ho consideren adient. Doncs no senyors, quan el que està en joc és la sobirania del país, qui ha de defensar els seus ciutadans és l’Estat, o sigui vostè sr Martí, i no mirar cap a un altre lloc i fer veure que aquí no ha passat res.

Potser a hores d’ara creuen que aquest és un article dur. Doncs sí, ho és. Però més dur és veure com un Govern, el que hauria de ser el govern de tots, és impotent i incapaç d’afrontar els problemes del país. Molt més dur és comprovar que aquest Govern únicament té per objectiu salvaguardar la seva pròpia imatge, cada dia més deteriorada. Molt més dur és certificar que el Govern demòcrata de Toni Martí és absolutament incapaç d’escoltar i de proposar diàlegs reals i honestos, cosa que hauria de ser primordial en aquests moments complicats per al país.

No voldria pecar de negatiu, però per més que intento ser optimista no puc evitar topar-me amb la crua realitat i preguntar-me: aquests són els millors?

Article d’opinió de Lluís Ferreira

Publicat al Periòdic d’Andorra (12/12/16)