L’accelerat desgast del Govern

«Quan els que manen perden la vergonya els que obeeixen perden el respecte». Si be al llarg de les darreres setmanes hem estat testimonis directes del que representa que un ministre, actual, hagi tingut vincles amb societats panamenyes, en una etapa anterior, el que no hem d’oblidar és que la seva feina, la del ministre, és mirar de donar solució i resposta a tot allò que continua en la seva taula i, de fet, en la taula de tots. Aclarir tots els dubtes que ha comportat la citada vinculació amb Panamà, si. Però també continuar amb la tasca per la que, en aquest cas el ministre, ha estat nomenat. I és què sembla que, tots plegats, estem perdent l’objectivitat davant d’uns fets que no haurien de tenir la mateixa transcendència aquí que a Espanya o d’altres països.

Tot el món està indignat amb les revelacions dels Papers de Panamà, majoritàriament per l’espoliació de l’erari públic. Alguns polítics i empresaris han deixat de declarar quantitats insultants de diners, als seus respectius eraris públics, quant tants altres estaven patint unes polítiques d’austeritat extrema i pagant rigorosament el que tocava per tal de fer front a la situació. A Andorra, d’entrada, no estem parlant d’això però, en canvi, sí que el nostre país s’ha vist immers en cròniques sagnants, a altres països especialment, sense que s’hagi valorat que la nostra realitat és totalment diferent a la resta del nostre entorn. En aquesta cas, no es va fer malbé la recaptació de l’erari públic. Cert. En aquest cas, el mal ve donat per la nefasta imatge de país que es deriva d’aparèixer al maremàgnum dels papers de Panamà. Un protagonisme, el del ministre, que esquitxa la reputació del país, sense entrar a avaluar el fons.

Ara, com a parlamentària a l’oposició, m’agradaria que l’opinió pública no oblidés que hi han moltes altres coses que s’han de solucionar i per les quals crec que no únicament un ministre hauria de rendir comptes, com per exemple, per la nefasta gestió del cas BPA que, malgrat haver arribat a una certa solució, encara ens deixa amb alguns secrets, moltes incerteses, amb més d’una demanda important i amb treballadors al carrer. També, per haver fet cas omís a la llei en el compliment vers la seves obligacions amb el Consell General, escenificades en negar informació de forma reiterada, en no presentar el pressupost en els terminis requerits, en substituir càrrecs de confiança de nacionals per tècnics estrangers. En presentar pressupostos cada cop més deficitaris i una marc pressupostari a llarg termini, que cobreix grans infraestructures però que no respon a les prioritats i necessitats més immediates, com és fer front a les conseqüències del cas BPA o afrontar les conseqüències d’un acord poc afavoridor amb la UE o plantejar la reestructuració de la funció pública. I finalment entre altres, sí, també, en permetre que un ministre posi en risc reputacional la imatge del país, a nivell internacional i de forma reiterada.

És evident que aquest Govern pateix un accelerat desgast, acompanyat d’una pèrdua de credibilitat i de suports, que es veuen reproduïts dia si i dia també en l’àmbit de l’opinió pública. En paraules de Georg Christopher Liechtenburg: «Quan els que manen perden la vergonya els que obeeixen perden el respecte». És una veritat històrica, i una gran màxima per a tots els que ens dediquem a la política, que hem de recordar, cada dia.

Judith Pallarés