És Europa un nou Edèn?

La situació dels refugiats a Europa és veritablement crítica. El desplaçament de milers de persones cada setmana se suma als més de 4 milions que ja van fugir de Síria el 2014. Els camps de refugiats de Turquia, Jordània i el Líban estan plens a vessar i es busquen noves vies. Alemanya ha obert les seves portes per ajudar una Grècia incapaç de gestionar l’abordatge des del mar i una Itàlia ineficient que afavoreix les màfies. Aquest missatge ha provocat un èxode molt complicat. Una travessa per territoris no tan solidaris com el germànic que ens deixen escenes terribles cada dia. El pas per Hongria i Sèrbia és una travessa infernal, però mai tan terrible com el que deixen enrere. Per als sirians llançar-se al mar és la millor opció i per a qualsevol d’ells arribar a Alemanya és arribar al Paradís.
Tot plegat, però, em porta a preguntar-me seriosament si no estem vivint una situació de canvis molt més gran i amb moltes més conseqüències que no pas el desplaçament i la rebuda de milers de famílies desesperades. I no em refereixo a la possible crisi xenòfoba que ja es veu en diferents localitats i que lamentablement podria créixer arreu, sinó a la raó de ser, al sentit de l’existència de l’Estat com a estructura permanent de gestió territorial i humana.
La natura del que nosaltres coneixem com a “Estat” té atribuïdes unes característiques pròpies: territori, fronteres, un govern i una població a protegir. Les convencions internacionals posteriors a la Segona Guerra Mundial van fer que els membres de les Nacions Unides acceptessin la protecció i el respecte recíproc d’aquests paràmetres, convertint la responsabilitat de protegir un valor en un fet ineludible. Lamentablement, tots ho sabem, la realitat és que el dret de veto de certs països i els interessos econòmics estan molt per sobre d’aquests valors i, tristament, molt per sobre de la vida dels ciutadans que l’Estat havia de protegir. I, de sobte, topem amb l’altra cara de la moneda: un Estat que porta a l’extrem la protecció del seu territori i dels seus estaments, Hongria, que, davant el fet de poder-se trobar amb la responsabilitat d’haver de cuidar ciutadans que no són seus, s’acull als paràmetres westfalians per tal de no cedir davant la irresponsabilitat d’aquells governs que no se’n cuiden.
Així doncs, què és avui un Estat? Què entenem per població, ciutadania, territori, fronteres i responsabilitat envers els altres? Què succeeix amb la sobirania territorial i la normativa? Què passa amb els nous nacionalismes? Què en farem dels vells? Qui és el responsable de què i de qui?
Aquesta crisi institucional també és patida a Andorra, on resulta que un acord d’associació amb la UE respondrà als paràmetres centralitzadors de Brussel·les. És a dir, un acord sotmès a les línies burocràtiques del Comissionat, que difícilment entendrà que Andorra, Mònaco i San Marino no estan al mateix punt de partida ni poden negociar a la mateixa taula, aspecte que no sembla preocupar al nostre Govern.
Què fa aquest respecte a això? Doncs acceptar-ho i atabalar-nos amb xerrades i conferències europeistes que barregen de forma confusa conceptes i ideals que no són els nostres. Com a mínim, no són els dels Liberals d’Andorra perquè DA negocia des de la culpa i amb el cap cot. No s’obliden d’on venim ni qui som, encara pitjor, s’avergonyeixen d’on venim i de qui som. I no hauríem d’oblidar que Andorra encara està dotada de totes les característiques d’un Estat i, per tant, de sobirania pròpia. Els Liberals entenem Europa com una porta que no pot estar tancada, però no és el nostre Edèn. Per tant, Europa sí, però amb DA no.

Judith Pallarés