‘El panorama… com està el panorama!’ d’Amadeu Rossell

Entrant per la porta del període estiuenc, de vacances fins i tot per a una gran part de la població, hi ha temps per pensar en aquelles coses que passen i que, a força d’anar veient-les, es poden convertir en habituals i acceptades, quan no ho són i no hem de permetre que ho siguin.

Allò que col·loquialment diem “el panorama” està remogut, inestable, confús, incert, preocupant i, més encara, perillós. Les notícies, arreu, no apunten res bo i no auguren un futur immediat gens clar ni a millor.

Atemptats terroristes contra civils, aquí i allà. No menys greus els uns que els altres tot i que la proximitat els fa més reals. Incidents policials i contrarèpliques armades i airades. Mostres de força armamentista entre veïns i invasions de territoris en pro de la llibertat i de la recuperació de sobiranies suposadament històriques. Convivències mal enteses entre diferents cultures i religions en zones geopolítiques d’alt voltatge. Dramàtics desplaçaments de pobles sencers, titllats eufemísticament de moviments demogràfics massius, provocats per tot el que anteriorment he exposat i que omplen les fronteres del primer (?) món en espera d’una escletxa per passar…  el que és bo i el que és dolent, com s’ha pogut comprovar lamentablement, perquè ja se sap que a voltes separar el gra de la palla no és evident. Corrupteles i corrupcions de la classe política en general, i d’alguns polítics en particular, sense cap resultat d’amonestació clara i evident. Utilització de la tribuna i posicionament públics per a l’enriquiment personal, sense gaire pudor ni nocturnitat… Llarga llista la que tocaria fer. Però, com a exemple, ja sembla ser suficient amb tot això.

Amb aquest panorama, el famós panorama, algunes societats s’entesten a anar contracorrent. De fet, no són les societats les que volen circular en direcció contrària, amb risc d’accident estatal amb conseqüències estructuralment nefastes, de ben segur. Els que ho volen, i s’encaparren, tossuts i caparruts, són els polítics que governen en aquestes societats… que les mal-governen per manca d’humilitat i per manca d’atenció al que passa al seu entorn. Manca d’atenció al panorama.

I aquesta virtut, la d’estar molt atents a tot el que passa, amb l’afegit d’unes quantes més com la prudència, l’anàlisi (serena, però àgil i efectiva alhora), la claredat d’idees i de projecte, la humilitat, l’honestedat i la vergonya també, podrien fer dels que dirigeixen els països uns veritables prohoms i uns autèntics homes d’estat. I no és així… Tret d’algunes breus excepcions, no és així. La mediocritat inunda el panorama… el famós panorama.
I en termes de panorama global, d’equiparació per la part baixa i de ràtios de mediocritat governamental, el nostre país està plenament integrat i homologat dins dels estàndards mundials i, és clar, dels europeus també, per si algú creu que m’oblido d’Europa.

Article d’opinió d’Amadeu Rossell

Publicat pel BonDia (21/07/2016)