Com tancar el cercle de la recuperació econòmica

La capacitat d’una empresa de transformar recursos en productes al mínim cost és resultat de diversos factors com la titularitat, l’estructura del mercat i les regulacions públiques que incideixen en la seva activitat. En principi, la propietat pública podria aconseguir un resultat idèntic tot i que és bastant improbable, en la mesura en que la titularitat pública tendeix a incorporar objectius diferents a la maximització del benefici, el seu marc d’actuació li permet sostreure’s de les lleis de la competència, i per tant els seus incentius per reduir els costos són molt baixos. Partint d’aquest estadi, mentre la iniciativa privada busca l’interès particular: un mateix assumeix el risc i està disposat a arruïnar-se si les coses no li van bé, lo públic busca l’interès general: generalment les administracions i les societats públiques actuen amb l’objectiu de dissenyar i oferir serveis i infraestructures necessàries per a tots.
Les empreses privades busquen sempre la màxima rendibilitat i això no és dolent ni criticable si la seva finalitat i el seus mitjans són correctes. Per la seva banda, les administracions públiques a més d’oferir serveis bàsics, són les responsables de que les empreses privades competeixin en el mercat netament per a obtenir beneficis, generar ocupació, crear riquesa i pagar els impostos que costegen l’arbitratge públic. Per això el seu rol ha de ser facilitador i no obstaculitzador. Quan el teixit empresarial té necessitat i per tant interès general en buscar mercats i sectors de futur que substitueixin els madurs, la responsabilitat de lo públic ha de ser la d’estimular la creació de noves empreses, una tasca necessària per a crear mercat. El problema greu arriba quan veiem com la improductivitat de l’Estat erosiona la competitivitat de les empreses, la baixa competitivitat obstaculitza el creixement, el creixement insuficient genera desocupació, l’atur contribueix a augmentar la despesa pública… i ja tornem a ser al punt de partida, però ara a un nivell més elevat. En aquest context, el factor diferencial entre l’àmbit públic i el privat no resideix tant en el caràcter de la titularitat sinó en la productivitat i competència d’uns i d’altres.